dimarts, 1 d’octubre del 2013

Pau Alabajos diu Mural del País Valencià

Ahir, ací a Sagunt, hi havia una cita important amb un parell de persones que ens van fer viatjar pels cantons més recòndits de la nostra terra. No penseu que vam fer una excursió a cap lloc, de vegades, no cal menejar-se del seient per tal de sortir allà on la ment decidisca anar, mentre es deixe portar tot serà més fàcil, una onada de silenci i endavant amb el so de les paraules que el nostre estimat Estellés ens va deixar com a herència a la terra on, de tant en tant, ens fan recordar que hi ha cabuda per a moments de reviscolar la memòria, de clavar un puny fins les entranyes el qual, estranyament, s'obri i que trau un crit al vent. I no només queda al vent, perquè la cara és al vent i el cor és al vent per tant alguna cosa més ha de passar. Almenys el vent ho meneja i viatja i va i torna i nosaltres continuàvem asseguts al seient de l'auditori mentre Pau deia i deia i deia més encara i cada vegada més.


Em va vindre al cap l'Ovidi i, clar... com no m'anava a vindre! En quan Pau va aparéixer a escena portava aquesta característica camisa negra que envoltava el cos de l'Ovidi, sempre, als seus recitals. Els gestos eren implacables, plens d'informació i caràcter els quals t'ajudaven a endinsar-te, encara més si cap, a les seues paraules. I del semblant físic no cal parlar. El rostre innocent i juvenil acompanyat de la presència humil d'un cos que es deixa expressar, el pit com un indret habitable de vida obert al públic que, avui, volia escoltar. Tothom va callar i va sentir des del primer moment, el poder de convocatòria de la música del paisà Francesc Gamon acompanyava aquesta melodia interminable de paraules enllaçades que formaven versos. I així va ser com viatjarem perquè, aquestes dues persones, ens van fer viatjar; viatjarem al temps i a diferents llocs. I açò, estimats, no és una cosa fàcil i a la que acostumem així, qualsevol dia. Escoltar, només el fet d'escoltar tots plegats, ja va ser poesia i ells la van saber transmetre. Amb les seues raons i les seues paraules. Amb el batec a l'uníson dels cors de tots dos. Amb minuciositat i molt de gust aconseguiren que una tercera persona també bategara, el cor d'Estellés el vam trobar a cadascú nosaltres i açò, açò sí que és d'agrair.



I ara, un poema més, va segellar l´acte.
Va ser aquest:

La rosa de paper de Vicent Andrés Estellés

Ella tenia una rosa, 
una rosa de paper, 
d'un paper vell de diari, 
d'un diari groc del temps. 

Ella volia una rosa, 
i un dia se la va fer. 
Ella tenia una rosa, 
una rosa de paper. 

Passaren hivern i estiu, 
la primavera també, 
també passà la tardor, 
dies de pluja i de vent. 

I ella tenia la rosa, 
una rosa de paper. 
Va morir qualsevol dia 
i l'enterraren després. 

Però al carrer on vivia, 
però en el poble on visqué, 
les mans del poble es passaven 
una rosa de paper. 

I circulava la rosa, 
però molt secretament. 
I de mà en mà s'hi passaven 
una rosa de paper. 

El poble creia altra volta 
i ningú no va saber 
què tenia aquella rosa, 
una rosa de paper. 

Fins que un dia d'aquells dies 
va manar l'ajuntament 
que fos cremada la rosa, 
perquè allò no estava bé. 

Varen regirar les cases: 
la rosa no aparegué. 
Va haver interrogatoris; 
ningú no en sabia res. 

Però, com una consigna, 
circula secretament 
de mà en mà, per tot el poble, 
una rosa de paper. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada