dilluns, 27 de febrer del 2012

Estació del Nord


Que casual el fet d’haver-te trobat darrere d’aquesta porta mentre sentia el pressentiment de que, probablement, cabia la possibilitat de que estigueres ací. Com? Què? Eternes preguntes sense resposta les quals mai realitzaré en veu alta i, molt menys, donaré resposta murmurant.
Dins, fora, entra, ix. Tu vas quedar enmig. Em vas advertir de que les portes podien tancar-se en qualsevol moment i no et vaig contestar, li vaig llevar importància. Encara així vaig pensar: no podia passar-me res millor en el dia d’avui que haver-te trobat, haver preguntat sense obtindre resposta i, ara, quedar-me ací, amb tu, mentre tanquen les portes. Que passe el tren.
No va ser així, mai és així.
                       Vaig entrar, tu vas eixir d’enmig.
-Adéu!
-Adéu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada