Açò de créixer de sobte no es que m’estiga venint massa bé. M’agradaria anar al “país de Nunca Jamás”, per alguna raó serà que la meua peli preferida ha sigut sempre Hook. Ara ja se perquè vull fer teatre; per fugir de la imposada i quotidiana mentida i entrar en la veritat que a mi em vinga en gana. Aquest moment on desplegues les ales i comences el vol es tan... lliure.
Recorde que quan era menuda volia ser com aquesta, l’altra o la de més enllà. Crec que, realment, a partir d’aquella pregunta: què seràs de major?, vols ser alguna cosa, deus ser alguna cosa. Ara ho pense i el que vull ser, únicament, es major, que ja és prou...
Menuda invenció la de la majoria d’edat... Jo em quede millor en la de “los niños perdidos” que m’agrada més. Per moments crec que se m’ha oblidat jugar i no m’agrada gens aquesta sensació perquè, de ser així, què ens queda?
Alerta! perquè si SI, Garfio està aquí! i si ens enganxa el conte s’acabat. Volem que aquesta siga la historia que llisquen els propers infants?
Per favor, imaginació, CREATIVITAT!
Que nunca falte y que sea motor de inspiración siempre... Besiños.
ResponElimina