En la Vida com en el Teatre

1a ESCENA. EL RESTAURANT

(ambient íntim on, aparentment, sembla que només estan ells dos, conforme acaba el monòleg d’ella comença a haver un ambient de restaurant, més soroll, mirades cap al públic fent-lo partícep de l’escena)


ALÍCIA: M’agradaria acabar prompte aquesta conversa així que, per favor, pots seure ja?


Voràs. No se com dir-te...mira...(riu)Se el que estàs pensant. Penses que si fora bo el que vaig a dir no seria tan difícil fer-ho...doncs si! penses bé perquè no es molt agradable dir açò, però de vegades a la vida has d’enfrontar-te a qualsevol obstacle que es trobem pel camí i mirar endavant, per aquesta raó estem ací sentats tots dos, per tal d’aclarir les coses, com fan les persones adultes, o al menys això diuen les persones adultes quan intenten raonar, no? Bo, anem a raonar.(Al cambrer) Per favor, pots dur champagne?


A mi no m’agrada el champagne, saps? Però com se que tu només veus d’això doncs et faré un acompanyament. Em sembla una veguda molt amarga, encara que després de tot, que hem pot semblar amarg? Jo diria que res.(El cambrer servis el champagne i s’en va). Gràcies!


T’he contat alguna volta que quan em fique nerviosa hem tremola la mandíbula inferior? Doncs ja heu saps, hem tremola tant que no puc soltar ni una sola paraula, encara que tinga pensat el que vaig a dir, saps? es tan...tan desagradable que passen aquestes coses. Saps? comence a posar-me un poc nerviosa, no puc parlar. (calla. Després de un silenci de tan sols 10 segons torna a parlar.) És horrible, de veres, a tu no te passen aquestes coses? (silenci de 5 segons esperant una resposta) A tu que te va a passar? Tu només penses en això, en el que no tens que pensar i jo mentrestant en la mandíbula engarrotada sense poder dir res, la vida és injusta, saps? Un dia estàs molt bé, ací a casa, tan tranquil·la, mirant la gent com passa. I és quan saps que estàs trista o nostàlgica o com vullges dir-li. De moment et fixes en una pobre dona major que no pot ni tan sols caminar i demanes per favor no estar així mai en la vida, jo avanç morta que què m’hagen que portar en una cadira de rodes o dur un taca-taca d’aquests ortopèdics, quin horror! t’imagines no poder caminar per tu mateix?, tota la vida fent-ho i de sobte un dia...A mi no m’importaria ajudar als qui ho necessiten, saps? però no m’agradaria que m’ajudaren a mi, no suporte que hem diguen el que he de fer, imaginat que hem tingueren que dir per on tinc que caminar...no, no, no, m’ofegue de pensar-ho!(torna a callar durant 10segons) m’ha tornat a passar, saps? m’he tornat a quedar enganxada, quin fàstic! tranquil estic bé. No patisques, és qüestió de no forçar...No hem referisc a la mandíbula, em referisc als sentiments, no hem puc posar nerviosa, si no ja saps que passa. És fàcil, és questió de dir les coses sense que t’afecten moralment, has de parlar sense pensar el que estàs dient, no vull dir que parles perquè sí, si no que pots pensar-ho, però no conscientment si no inconscientment, no es gens complicat perquè el teu cap ja ho fa per tu, no cal que t’esforces ni res, saps? només dius el primer que se’t passe pel cap i ja està. Bo, que era el que volia dir? ah si! creies que t’anaves a lliurar, eh? doncs no! el que volia dir-te es que la propera volta que hem portes a un restaurant a dinar dis-m’ho, per favor, ni sorpresetes ni res, m’agrada anar ven vestida als llocs, i més a aquestos llocs, la gent està mirant-me, no t’adones?


ÀNGEL: torca’t fava!


ALÍCIA: Que em netege el què? imbècil!


ÀNGEL: La boca, la barbeta, t’està xorrant tot el caldo de puxero.


ALÍCIA: Calia que ho digueres així? no tens més mirament per dir les coses?


ÀNGEL: Fa un moment m’has dit que és questió de dir les coses sense que t’afecten moralment, has de parlar sense pensar el que estàs dient, el meu cap ho estava fent per mi, pensava, mira aquesta fava, xarrant i xarrant i no s’adona de que li està caent el caldo del puxero. Que mira que tu també, per a una vegada que eixim de casa demanar caldo de puxero en un restaurant de luxe i després una ampolla de champagne te delicte... A més, a la fi tu, últimament, sempre dius les coses d’aquesta manera tan agra, així que no et queixes de la meua manera de parlar-te!


ALÍCIA: Si... però no calia que em digueres fava!


ÀNGEL: El que no pots fer, amor, és anar per ací amb un xorritó de caldo de puxero per la barbeta i després pretendre que no t’insulte, i molt menys que la gent no et mire. No és perquè vas amb xàndal, de fet anem els dos iguals i jo encara no he vist ningú que fixe la mirada en la meua vestimenta.


ALÍCIA: (neuròtica, s’alça de la cadira) No et vull al meu costat, no m’hi havia havia adona’t que anaves en xàndal!


ÀNGEL: Però si anem els dos en xàndal...


ALÍCIA: (cridant) Però el teu és més ridícul, no pots negar-ho.


ÀNGEL: (sentint-se prou avergonyit) Ja està bé de tonteries, per favor Alicia, seu a la cadira i deixa de tindre aquesta actitud en públic.


ALÍCIA: (seu i riu, baixa el to) M’encanta!


ÀNGEL: Estàs boja.


ALÍCIA: M’encanta fer-te aquestes coses, m’encanta que t’enfades i cridar amb tu, crida! (cridant) AAAAAAAAAA!


ÀNGEL: Ja està bé! Per favor, deixa-ho estar!


ALÍCIA: Crida, i veuràs que alliberament, cada partícula del cos vibra cada vegada que crides en públic sense tindré un motiu aparent, has de provar-ho.


ÀNGEL: (prou enfadat) estàs boja, sempre ho has estat.


ALÍCIA: Però m’estimes...

ÀNGEL: (riu)

ALÍCIA: Ho veus, ho fas!


ÀNGEL: (torna a riure més fort)


ALÍCIA: M’encanta quan somrius i somriure amb tu, però també quan plores i... ja saps... fer-ho amb tu també.


ÀNGEL: Pot ser, algun dia, comprengues tot el que sent per tu, les hores i les hores que t’estimat sense demanar res a canvi, ni un sol gest per la teua part. Creus que l’amor és gratuït? Jo pensava que si, però ara m’he adonat que has de pagar un preu molt car per tindre un poc d’açò, d’açò que tant m’allunya de tu, perquè contra més t’estime més lluny em trobe de tu, fins que arribe el dia que ja no et puga veure, perquè açò acabarà així, amb la meua mort, estiman-te com ho he fet cada dia. T’adones de que el preu més car no és la meua pròpia mort, si no l’estar tant lluny de tu? cada dia més, fins que no queden restes de mi a la teua memòria.


ALÍCIA: Jo sempre et recordaré, Àngel, el meu estima’t amor etern. (s’alça i puja de peu a la cadira i després damunt la taula) Penses que m’oblide de tu cada dia que passa? (arrimant la seua cara a la d’ell) T’equivoques!


ÀNGEL: (afrontat) Alicia, baixa d’ací, inmediatament, per favor!


ALÍCIA: (amb un to còmic i cridaner en mig del restaurant) Àngel, la meua parella, 29 anys. I, senyores i senyors, no complirà en la seua vida ni un més, entre altres coses perquè li han diagnosticat un càncer que el matarà, com a molt tardar en... (dirigint-se a ell) ...quant carinyo?...


ÀNGEL: (perplexe i seriós) Calla!


ALÍCIA: Ah si...aproximadament 2 o 3 mesos. (torna a dirigir-se a ell) No se m’oblida, ho veus? (dirigint-se al públic) la seua enfermetat la fet romandre en un estat eufòric de reflexió sobre la seua existència, des de que li ho varen anunciar fa, tan sols, dues setmanes. Ell, es va negar a prendre cap tractament, a lluitar contra l’única cosa de la vida contra la que no es pot lluitar, la mort. Per això ara està ací, a pesar del seu estat, ell volia convidar-me a dinar un migdia, aparentment tranquil, en aquest restaurant luxós on demanar caldo de puxero i, més tard, una ampolla de champagne sembla ser un delicte, però no ho és vindre en xàndal comprat fa tres temporades al Carrefour, curiosament. Penseu en la imatge? No cal que ho feu, només teniu que observar-nos, ací estem...


ÀNGEL: (prou molest) vols baixar d’ací d’una punyetera vegada. (s’alça i es va caminant cap a la porta)


ALÍCIA: Mireu! El veieu? Doncs aquest home amb aquest temperament és el mateix que dins de poc passarà a ser un cos més al cementeri del seu poble, un home que no podrà convidar més a la seua estimada a un plat de puxero i una ampolla de chanpagne vestits, tots dos, de xàndal. (Quan ell està a punt d’eixir per la porta) Un fet que recordaré per sempre, igual que a ell. (Ell para) Àngel és un home que faltarà dia a dia a la meua vida i que estimaré per sempre estiga on estiga. Àngel, el meu Àngel, ara ja no pots dir que no tornaràs a viure una emoció més forta que quan et vaig besar per primera vegada, mira com et mira tot el món, observa! (ell es gira) Aquest és un dels teus records més emocionants que viuràs, el teu públic. Recordes? Quan fa d’això? dos anys? tres? Àngel, torna a pujar a l’escenari, sembla que la gent t’aclama, jo estaré a primera fila on puges veure el meu rostre i on sentes el meu cor bategar cada vegada que pronuncies una paraula. Hi ha una cosa que mai has sabut perquè mai he sabut com dir-te-la, i crec que ara és el moment. Aquest cor ha bategat sempre des de que vaig nàixer, no cregues que va ser quan et vaig veure per primera vegada, ni besar-te ni tonteries d’aquestes televisives. Això si... va deixar de fer-ho el dia que el metge va ficar data a la teua mort, jo, ací vaig morir amb tu, i avanç que et vages volia dir-t’ho. (silenci de 10 segons, ella es toca la mandíbula) Vaig a morir amb tu!


ÀNGEL: (Amb una tristor que el caracteritza li dona la mà) Baixa, Alicia, per favor! (amb l’ajuda d’Àngel, Alicia, baixa caent als seus braços, recolzant els seu cap sobre el seu muscle) Adéu estimat públic, sempre vos recordaré com als últims improvisats espectadors que vaig tindre a la meua vida. (ixen del restaurant i comença arrancant un aplaudiment i poc a poc es va unint la gent fins que arranquen tot a aplaudir)




2a ESCENA. A casa.


ALÍCIA: Àngel! (pausa, pensativa) Quantes vegades em quedaràn per pronunciar el teu nom?


ÀNGEL: Abraça’m!


ALÍCIA: Mai m'havies demanat que ho fera.


ÀNGEL: I tu mai ho fas quan t'ho demanen.


ALÍCIA: Recordes quan escrivies poemes?


ÀNGEL: No vas a abraçar-me?


ALÍCIA: No. (pausa) T'he escrit uns versos.


ÀNGEL: Uns versos? tu?


ALÍCIA: (trau de la butxaca un paper plegat i llig)


Em sent sola,
encara no te’n has anat
i ja em sent així.


Passen les hores i el dies
i recorde tot el temps
que hem passat junts,
com si ja no estigueres, saps?


De vegades t’imagine
parlant-me al meu costat
i no estàs, però encara
no te’n has anat.


Això pot ser siga
una mostra de que sempre
estaràs al meu costat,
mentre jo et continue parlant
i, finalment, fem l’amor
com qualsevol dia,
qualsevol dia que compartim
junts el plaer d’estimar-nos,
d’estimar-te i que m’estimes.


I ara, ací, sola i sense tu
no només t’escric
aquestes paraules,
te les dic, les escoltes
i tot just fem l’amor
com qualsevol dia,
qualsevol dia sense tu.


ÀNGEL: Així que és això...Estàs aprenent a viure sense mi. Alicia, per què no comences a fer-ho quan jo no estiga?


(Alicia li dona un abraçada)


ÀNGEL: Veus com no costava tant...


ALÍCIA: I ara què?


(Ángel la mira I continua abraçant-la, Alicia el separa bruscament)


ALÍCIA: Mai dius res Àngel, tu només saps acontentar-me constantment, digues alguna cosa, per favor, queixa't de mi i de totes les abraçades que et dec. De vegades sembles de mentida.


ÀNGEL: La meua veritat només ha estat a l'escenari, no serveix de res que et diga tot, saps perquè Alicia? Doncs perquè no he de dir-te res. No serveix de res ser passionals quan saps que el final d’aquesta historia no va a acabar bé.


ALÍCIA: Però que final?


ÀNGEL: El meu i supose que part del teu.


ALÍCIA: Ací no existeix cap final, de fet és altre tornar a començar. Començar a estar sense tu, a viure sense tu, a dormir sense tu, però amb tu, sempre amb tu Àngel.


ÀNGEL: Deixa-ho ja i comença a acceptar-ho, a acceptar que ara estic ací i dins d'uns dies ja no estaré. No vull que ho enfoques d'aquesta manera, vull que visques, tu que pots.


ALÍCIA: Tu no eres el meu director teatral per a parlar de com he d'enfocar els meus sentiments, et recorde que ets actor i...


ÀNGEL: ...i que vaig a morir, tens que estar recordant-ho constantment?


ALÍCIA: Per què  has d'enfadar-te cada vegada que et recorde que ets actor? Perquè a tu el que realment et fot no és morir si no el no haber arribat on tu et pensaves, on tu t'imaginaves i somiaves que anaves a arribar. Doncs a mi m'ha agrada't sempre el que has fet, sempre t'ha admirat, fins ara ho estic fent, i ara si que no t'ho mereixes. Saps perquè Àngel? Doncs perquè t'estàs matant avanç de que ho faça aquesta puta malaltia.


ÀNGEL: (després d'un llarg silenci) De veres t'agrada com actúe?


ALÍCIA: Si! Sobretot m'agrada sentir la teua veu quan vaig agafar el tren. (tots dos riuen)


ÀNGEL: Prou...no vages per ací.


ALÍCIA: Ho dic de veres, m'agrada molt aquell: “Atenció, va a efectuar la seua entrada un tren sense parada, preguem als senyors viatgers no creuen les vies, mantinguen-se allunyats de la vora de l'andana, gràcies.”


ÀNGEL: Recordes quan em van pagar? 50 euros? Crec que ha sigut el treball millor remunerat de la meua trajectòria. Es nota que en Renfe hi han diners. Vaja... contracten un actor per gravar quatre parauletes, veges tu si no ho podria haver fet un home d'aquestos de la corbateta que està a la taquilla venent els tickets...


ALÍCIA: Vaja... Ací està Àngel, el revolucionari, el que ens salvarà a tots de les injustícies de les empreses ferroviàries. Açò em recorda a alguna cosa...


ÀNGEL: A tu que et passa avui?


ALÍCIA: Sencillament em fa gràcia tornar a vore aquesta vena reivindicativa, ja saps que m'encanta. Em recorda a un temps on donaves ixes fogoses conferències a la facultat i tot el món xafardejaba de les ganes de lluitar que evocabes cada vegada que alçaves el puny, fins i tot m'arrastraves a  mi junt a aqueixes masses. (Pausa). Si, ho recorde com si fos ara mateix, la gent cridava, tu agafaves l'altaveu i feies cap a la porta de l'ajuntament amb tots darrere i es manifestàvem per allò que creiem just. Com hem canviat, eh Àngel?. Si els col·legues del sindicat o d'aquell grupet de teatre alternatiu en qui actuaves per aquell temps et veren ara, i amb mi...(riu), què pensarien?


ÀNGEL: Què pensen el que vulguen.


ALÍCIA: (pausa) Això és el més rebel que t'he escoltat mai (l'abraça).



ESCENA 3. Hospital


(Alicia es troba sentada a la sala d'espera)


METGE: Alicia. (Silenci)


ALÍCIA: No vas a dir-me res?


METGE: Tots sabíem que la situació era molt complicada. No hem pogut fer res, saps que jo...


ALÍCIA: ...Puc entrar?


METGE: Si ho desitges, per suposat. Acompanya'm. (caminen dirigint-se a l'habitació on es troba Àngel) Alicia, ho sent molt.


ALÍCIA: Fa justament una setmana parlarem de lo bé que ho passàvem a la facultat i ara... que difícil va a ser açò.


METGE: Alicia, saps que em tens per al que necessites, el que siga i quan siga, m'entens?.


ALÍCIA: Dona molta impressió?


METGE: No, és com si estigués dormint. Et deixe deu minuts i ho faig perquè ets tu, no puc fer açò, comprens?. Si necessites qualsevol cosa jo estaré ací fora. (pausa, Alicia entra dins de l'habitació) Jo ja m'he acomiadat d'ell.


ALÍCIA: (observa el cos d'Àngel, s'apropa i l'agafa de la mà) Àngel, el meu Àngel. Aquesta serà l'última vegada que pronuncie el teu nom. (Pausa) És cert, sembla que estigues dormint, malgrat això mai t'havia vist dormint així. No fa falta que digues res, poques vegades respons als meus pensaments en veu alta. Aquest és un més, l'últim, suponc... (pausa) T'estime, t'ho dic ara que no m'escoltes. No se on estaràs ara però no puc seguir vivint fent-me aquesta pregunta constantment. Pot ser siga que el que vuic, només, es saber on et trobes en tot moment. T'en acabes de marxar i ja em desespera l'idea de no saber que estàs fent ara, ni que faràs després, ni més tard. Espera’m i m'acomiadaré de tu allà on estigues. (Alicia li solta la mà i surt de l'habitació, el metge l'espera, quan la veu li passa el braç pel coll i la du fins al cotxe)


METGE: Alicia, et trobes bé?


ALÍCIA: Mai he estat millor, gràcies per tot.


METGE: La vida i la mort formen part d'un tot, recordes aquella frase final del personatge que va interpretar Àngel en “La vida com en el teatre”?


ALÍCIA: l'Última frase, si... Així va acabar l'obra.


METGE: Fins demà Alicia.


ALÍCIA: Adéu Alfons. (Tanca la porta del cotxe i es dirigeix cap a l'estació de tren. A l'arribar allí aparca i camina fins que es situa a la vora de l'andana, en aquest moment sona la veu d'Àngel anunciant un tren sense parada, Alicia baixa a la via.)


METGE: (Apareix a casa d'Alicia i troba una carta baix el coixí que li havia deixat Àngel per a que ella la trobarà, la llig en veu alta)


Donaria el que fos per estar acariciant els teus cabells, que et dormes al meu pit i gitar-te al meu costat, per demà, al despertar, mirar com dorms i fer l'amor amb la mirada tot just mirant aquell raig de sol que creua els teus llavis, després, quan despertes, dinar amb tu i passejar per la platja, abraçar-te quan tingues fred i quan no ho tingues, però si tens també tapar-te amb la meua jaqueta i si tens més tornar a casa, tornar a fer l'amor i quedar-me amb tu tirat al llit agafant-te una mà, i mirar-te ben a prop i que tu em mires a mi, i parlar de les nostres coses i dels nostres cossos. Preparar junts el sopar i abraçar-te per darrere quan menys t'ho esperes i besar-te al coll, i dir-te que t'estime i que em contestes el mateix.