TRILOGIA de l'AMOR 1a part

(Anna, una dona prou desequilibrada, es troba a la consulta d'un psicòleg i s'enfronta a d'ell per parlar-li de la seua relació amorosa)

Anna: Val! Es volem molt...però es com: I ara què? I ara res! No es suposa que amb això ja és suficient. Doncs no, sembla que falta, o sobra, alguna cosa o coses, perquè potser siga més d'una. Ho pense i no em fa falta res, encara que amb això no és suficient. Però suficient per a què? Pot ser el millor siga... no se, potser... OBSTACLES! si… necessitem obstacles per gaudir encara que, de vegades, ho passem malament però si no hi ha emoció açò es va perdent a poc a poc i l'últim que vull és perdre'l. No em faig a la idea d'això, no vull perdre'l. Per tant, faré el que siga menester per tal de mantenir aquesta relació. Ja són moltes les persones que han passat per la meua vida i, tots dos, ens hem quedat amb un simple: “ja es veurem per ací”, “jo t'estime, però t'estime tant que no se com estimar-te”, “crec que eres massa per a mi”, “tu ets la primera, i ho saps, però necessite viure la vida, conéixer altres persones, però tu sempre tindràs preferència”, “no... si bé va estar, el que passa és que crec que açò no va a cap lloc”. Paraules, paraules, i més paraules que sempre deriven al mateix: cap de setmana junt amb una ampolla de ginebra, la qual no deixa de recordar-te l'inestable que pots arribar a ser. I no es que tinga por de tornar a tindre aquesta ampolla al meu costat, no, no, no, res d'això. No tracte de fer llàstima i ara contar-te que va ser molt dur per a mi aquella teràpia de desintoxicació iniciada per aquella frase: Hola, em diuen Anna, tinc 26 anys i sóc alcohòlica... res d'això, mai m'ha agradat mostrar-me vulnerable. Parle del fet que l'estime, l'estime de veritat, per primera vegada estic segura de voler compartir la vida amb altra persona i que aquesta persona, alhora, ara és la meua parella i m'estic donant compte a temps de què l'estime. Per primera vegada vull fer cosses que em mana el meu cos, la meua ment i la meua ànima; i no cregues que açò és fàcil, tot el contrari... A mi, de fet, mai m'havia passat i pense: Ja era hora! Però, al remat, tornem al mateix: es volem molt... I ara què? Doncs crec que després de parlar amb tu, ja se la resposta. Vaig a deixar-ho amb ell. Es que l'estime tant que no se com fer-ho, ell és massa per a mi, saps? És de veres que he estat amb uns altres mentre he estat amb ell, però ell sempre serà el primer, al cap i a la fi tampoc és tan greu, ja es veurem per ací...