[Dependence day]

Cada partícula del teu cos fa recordar [me] a mi observan [te]. M'agrada perquè pare i mire sense més. No hi ha res precís quan la precisió es troba entre tu i jo, no hi ha res important quan l'instant que trobe no té més importància que la de fixar la meua atenció en cadascun d'aquests fragments. Dic aquests però podria dir els meus, perquè ja ho sent com a tal, realment dubte si, en alguna ocasió, van ser teus. No hi ha res més important que involucrar [me] en el teu cos, no hi ha res del que parlar després d'acceptar el meu. Ah si, clar… les teues mans. He de dir [te] que entrellaçant els teus dits en els meus pots trobar [te] amb tot això que ja no pot ser, certament no podria vetar la manera que tens de dirigir [te] cap a mi [i ací faig un incís perquè m'ha vingut Marc Granell al cap, i et dic:]

"No hi ha llum com la llum amb

què il·lumines el món quan apareixes i t’acostes,

carrer avall, cap a mi que intente

debades desxifrar tanta tenebra."

Eixe mode imprecís de llençar [me] una alenada de perseverança que fa que jo romanga a aquest tros de sòl que m'acabe d'agenciar sense tindre en compte la quota de lloger mensual i que ara em fa preguntar [me]: podré pagar-ho? Pot ser puga fer-ho i, aleshores, puga entrar i eixir de tu, com quan et busque i no et trobe, com quan et trobe i estàs d'esquenes, com quan et trobe d'esquenes i tot just gires el cap per llençar [me] un gest de complicitat. Podria, una vegada més, convidar [te] a que visites els meus ulls però, si acceptes, aquesta vegada hauràs de quedar [te]. És tot el que demane en el dia d'avui, al vespre i a la nit del demà.