Quizá porque mi niñez sigue jugando en tu playa

   En una ocasió vaig escoltar d’algú: “tinc una opció avanç de trencar-me, ballar”, ja que aquesta és una faceta que m’encanta, però no sem dona massa bé, jo he decidit escriure. Curiosament mai he sabut com començar a fer-ho, malgrat açò crec que m’aferraré a una frase que no fa més que repetir-se al meu endins “Si hagueres estat ací t’haguera agrada’t vore-ho”. Ara m’assabente de que, simplement, m’haguera agradat que hagueres estat. Desitjar alguna cosa tan simple i tan complexa a l’hora és el que ens fa reconèixer-nos i reconèixer fins a quin punt podem estimar una persona. De moment, l’únic que puc fer es seguir escrivint i entendre que tu em vas regalar cada segon de la meua vida per poder fer-ho avanç de trencar a fer qualsevol altra estupidesa.

   Malgrat la meua lluita, no puc sentir altra cosa que la pèssima percepció de com el meu voltant ha perdut la seua versió original. Et trobe a faltar, vos trobe a faltar a tots dos, molt.

   Recorde aquella cançó, aquelles cançons (tantes que no puc recordar-les). Ara ja no toque, no puc fer-ho, no se... em recorda molt a tu i sent massa enyorança, damunt no ho faig ni paregut i em sembla que ets només tu qui podies ensenyar-me, així que ja no toque, no se... faig altres coses.

   Si faig un esforç, de vegades puc notar la teua presència a la meua esquerra, aquesta direcció no és casualitat, diu moltes coses, entre altres la teua posició respecte a la meua quan conduïes i jo t’acompanyava i, en fi... la teua ideologia que ara és la meua.

   És curiós com la gent s’aferra a les frases fetes en compte de passar a l’acció, pot ser aquesta siga una més. Ja saps que jo sempre he anat més enllà, tu em vas ensenyar a fer-ho, pot ser no vas donar-te compte però vas ser tu, qui millor que tu? Son tantes sensacions... en canvi, les que més m’agraden son la del teu somriure, la teua mirada còmplice i el teu pensament nu front a reflexions no verbalitzades on parlàvem junts. I quan pujàvem les escales tot corrent i rèiem per qualsevol cosa i parlàvem del què, del com i del quan, Siuri ens xiulava des de dalt, recorde tot com si fos ara i difícilment ho oblidaré; només tinc pànic de que açò passe, no vull oblidar-vos.

   Em vas ensenyar tantes coses, tantes, tantes, tantes, tants moments i tantes passejades; petjades que quedaran per sempre i que no podrà portar-se el vent i altres coses, moltes més, que ocupen la meua memòria i caminaran junt a mi, sempre.

   Ja ha passat un any i es com si espentara a que dia rere dia es sostinga de la millor manera possible, aleshores és quan se que estàs ahí. Moltes son les persones que m’han parlat de tu, així doncs, has deixat una essència plena de records on no cap la simple melancolia. És el que volies, ho se i et felicite per aconseguir-ho.

   Sent goig de ser la teua filla, sempre ho he sentit.

   Continue estimante, mai he deixat de fer-ho.

TEMIES el MOMENT del TEU CANT a VALÈNCIA Vicent Andrés Estellés

PENSE que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Resurrecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida — sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella –
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte…Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
El metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.