dilluns, 24 de març del 2014


Ja ha arribat el dia de saber les veritats, la veritat és que no ho havia demanat però havia d'arribar tard o d'hora. La incertesa abordava alguns aspectes inacabats de la meua existència. És curiós com una frase de l'Oncle Vania que acabava de veure ressonava al meu endins: "És preferible sentir dolor sabent la veritat que viure constantment en la incertidumbre."

La mare no parava de menjar i la tieta es trobava al seu davant queixant-se i rient a l'hora de quasi tot. No se qui va començar a parlar d'açò, tampoc se perquè s'havia fet. La qüestió és que les descripcions més precises sobre el vestuari que portava el meu avi en eixe instant van ser la raó del fet que, per primera vegada, em llençara a preguntar-li a la mare que va ser el que va passar. Certament m'importava més la seua reacció que el que poguera dir ja que, el que diguera, ho tornaria a comentar en ma tia més tard. Va ser exactament el que vaig fer i ella em va contar el que va dur l'àvia a casa: una pellissa marró d'ant extremadament cara i un suèter de coll voltat de rombes amb la jaqueta a joc de colors blau claret, gris i cru, adquirit per cortesia de López Criado, tota encartonada per les plaques de sang que s'impregnaven a causa de les punyal·lades que van assestar-li ben entrada la nit d'un 8 de gener de 1980.

El que va succeir ningú ho sap. No saben el motiu, ni les causes, ni el perquè, ni el com, ni qui. El que sí saben ben bé són les conseqüències i açò és el que ara jo he viscut. Avui m'assabente i entenc algunes coses. Entenc a la mare, que això ja és molt, i sé que li va quedar gran el paper de germana major, per això no li agrada que la qüestionen i tampoc a mi m'agrada que ho facen, encara que jo siga la persona que més ho ha fet en aquesta vida. El que necessitava era respostes, supose.

Vania: Tengo 47 años. Si vivo hasta los sesenta tendré que vivir trece años más. ¿Como podría soportarlo? No tengo nada que hacer esos años. ¿No ves? Nada. O sea, si pudiera empezar de nuevo, si pudiera vivir el resto de mi vida de otro modo, como hacen los demás, despertarse cada día y decir ''hoy es un día nuevo''. Si pudiera deshacerme del pasado... ¿Cómo puede hacerse? ¿Cómo empezar de nuevo?

Astrov: Haz el favor de callarte. ¿Empezar de nuevo? No podemos empezar de nuevo. Ni tú ni yo. Vivimos nuestra vida.

Vania: 
¿Sí?

Astrov: Pues sí. Los que vengan dentro de 100 o 200 años, ¿qué sentirán? Nos despreciarán por nuestras vidas estúpidas. Quizá sepan ser felices. Pero a ti y a mí sólo nos queda una esperanza. Que cuando estemos muertos, en la tumba tengamos visiones y que sean de paz. Sí, amigo mío. Decíamos que en este distrito sólo hay dos hombres decentes y cultivados. Hablábamos de nosotros. Pero estamos acabados. La vida nos ha absorbido, esta vida inmunda y filistea nos ha corrompido. ¡Qué asombrosa sorpresa! ¡Nos hemos vuelto como los demás! Cambiando de tema, dame lo que me quitaste. 

1 comentari: