Que el cervell romanga.

Si m´endinse en aquesta paràlisi, sempre està la por de trobar tot allò al que no vuic enfrontar-me, allò que mai ens ve bé trobar: les pors, les inseguretats, la tristor, el sentiment de pèrdua. Ara ja sé que estàs lluny i no podré parlar mai més amb tu i, encara que no em crega que no et puga contar tot allò que passa al meu voltant, assumisc i calle però, si pogués, et diria que t'estàs lliurant d'una bona…

La gent crida pel carrer i qui ha d'escoltar es tapa els oïts però, la gent, continua cridant i no fa res més que cridar. Quan la gent crida em costa saber el que volen dir, ja saps que mai m'agradat que em cridaren i ara faig l'esforç d'intentar esbrinar què és el que volen dir, però no ho aconseguisc.

La gent que estima no ho diu, preferís callar i pensar que poden odiar algun comportament, alguna partícula de la persona en particular que justifica que, ara, ja no l'estima i dóna raons del perquè. Costa molt sentir l'amor, la gent tracta d'entendre-ho, senzillament.

Jo no vuic viure açò però m'ha tocat i em costa alçar-me cada dia sabent que he de trobar-me amb el mateix.

Parlen de què el futur que ha de vindre no porta més del que ja tenim i que nosaltres no podem fer res per solucionar-ho. Parlen de generacions, d'herències que ens vau deixar i de faltes de costums. Però no ens deixen plorar, malgrat tot el que passa hem de quedar-se quiets i romandre impassius front el que hi ha i el que ha de vindre, no podem menejar-se ni mobilitzar ningú i, si ho fem, diuen que atemptem contra l'estat. Per aquesta raó he pensat que l'estat en el qual es trobem no és un bon estat de consciència i, pot ser, el que cal és canviar d'estat, o de consciència. Això si, no podem oblidar quin és el nostre estat o quina va ser la nostra consciència. No podem plorar perquè no ens deixen. Encara que vulguem esclatar i parlar sense cridar, estimar la nostra terra i la gent que l'habita mai, mai, mai no podrem dir que el que realment volem és romandre ací mentre passa la tempesta, sempre ha plogut i sempre ens han obert un paraigua per tal de què no és mullarem, ara és hora de mullar-se en el sentit més ampli de la paraula.

Encara que les coses des de la distància es veuen d'altra manera, jo sempre he sigut partidària de canviar-les des de dins.

Per als que van per tornar i per als que ja no tornaran. Per als qui venen i ja mai més es tornaran a anar.