La paraula és nostra

Camine pel carrer, a cada pas que done hi ha un xicotet impuls que em convida a donar un altre pas endavant, i ho faig, no pare ni un segon de caminar, ni tan sols per a pensar on vaig, no tinc un fat que m’obliga a anar cap a una direcció concreta ni tampoc tinc una idea que m’ajude a fer-me arribar a un lloc que es troba en qualsevol lloc de no sé on... Camine per caminar, no és perquè m’agrade ni em deixe d’agradar, camine perquè trobe la necessitat de fer-ho, el meu pas no és ni lent ni ràpid, és un pas que s'hauria de definir concretament en una paraula que no existeix, estic plenament convençuda que no existeix, no es troba a cap diccionari, ni tampoc l’utilitzen les persones per tindre una comunicació que no coneixen aquests llibres. És una paraula nova, una paraula que em fa parar aquest camí que jo he creat i que per suposat té una experiència pròpia que em fa créixer l’ànima una vegada més. Fins i tot puc arribar a sentir-ho, és curiós, note com puc dominar coses que mai no m’havia parat a pensar, coses que pot ser no es troben a la vida de moltes persones, només perquè no ho busquen, però estan ahi, jo ho he trobat, puc sentir una estona de silenci massa buit i no m’agrada, necessite introduir unes paraules que en ser escoltades facen que els altres s'adonen que hi ha alguna cosa més que la rutina de cada dia, que l’oïda i no l’escoltada, que quan veig i no mire... Tot açó ho tinc jo, puc dominar-ho, la paraula és meua, tu també pots fer-ho, la paraula és teua, la paraula és nostra!

Avui m’he sentat una altra vegada a escriure, aquesta vegada no volia fer-ho com ho he fet vegades abans, volia donar les gràcies a companys i companyes que m’han donat l’oportunitat de moltes coses, de les quals destaque l’oportunitat d’escriure lliurement i que amb l’ajuda de vosaltres s’ha fet públic per tal que la gent puga llegir-ho i, sobretot, puga conscienciar-se de com està el món. Així que he decidit escriure dirigint-me a "La paraula és nostra". Però necessite aclarir que "La paraula és nostra" sou vosaltres, cada persona que m’ha donat l’oportunitat de fer aquest camí.
Només us demane que no pareu de caminar mai i que encara que enmig del camí hi haja cent obstacles heu de tombar-los i continuar endavant. Només em queda donar-vos les gràcies i espere que us agrade!


Aquest és un dels primers textos que vaig escriure un dilluns 14 de novembre de 2005 per al blog LA PARAULA ÉS NOSTRA el qual recomane que, al menys, visiteu.
Recorde aquells temps al Clot del Moro on, de la mà d'alguns professors i companys, ens donarem l'oportunitat de fer públic tot allò que volíem dir, perquè sempre hi havia alguna cos a dir i, precisament, aquesta és una de les raons de la creació d'aquest blog.
GRÀCIES! Moltes gràcies per ocupar la meua memòria amb aquest tipus de records que, curiosament, cada vegada que em vénen a la ment he d'amollar un somriure i aquesta és una sensació molt agradable.